Un mateix
A vegades, parlar d’un mateix i haver d’explicar molt breument qui ets, resulta gairebé impossible. Com a persona tens uns noms, però qui ets i com ets, va molt més enllà. Tot el recorregut de la vida forma part del teu ésser, però també tot el que hi ha tingut relació, records, vivències, paraules o olors…
I a vegades, llegint un breu escrit, et sents del tot identificada, i penses que seria ideal poder-lo fer servir com a presentació. És el que ha passat amb l’escrit de la Carme.
Amb la Carme tenim molts punts en comú, totes dues vàrem passar els primers anys de vida lluny del món que vivim ara, i totes dues vàrem anar a parar en una família molt diferent a la d’origen, la nostra adapatació al món on vivim, no ens ha deixat indiferents i no ens ha deixat mai de sorprendre. Però sobretot, no hem perdut mai la il·lusió. Les nostres converses acostumen a començar amb la cuina, però no se sap mai com acabaran. Equilibri defineix la Carme, però sembla que m’hagi fet una radiografia. Només una cosa més, això només acaba de començar, hem fitxat la Carme, perquè, quan vulgui, escrigui al bloc, gràcies Carme.
Equilibri
Ja fa temps que vaig començar una creuada personal, un poc abocada per la necessitat d’integrar tot el meu bagatge en un ideari propi o si voleu en una filosofia de vida. Qui em coneix, prou sap que les meves aficions no són moltes però si que en són plenes. Tan bon punt tinc oportunitat, les aboco en conserves, les incloc en el meu dia a dia, les comparteixo, les regalo i les vaig madurant com la vida mateixa. Això fa que lluny de perdre la motivació, cada dia estic més engrescada en exterioritzar tot aquest ideari i fer-lo en mans d’aquells que vulguin saber-ne.
Crec que tot plegat va començar a la cuina. Ja de ben petita va ser un lloc de trobada diari de la família. Allí, cada dia, davant de la cuina amb l’olla bullint ens trobavem tots per comentar les anècdotes del dia, els problemes i les discussions que se’ns plantejaven de cara el futur. Allí vaig heretar l’afició per cuinar i allí vaig apendre que el més bo és el fet a casa.
El record dels dissabtes pelant pèsols, dels tràfecs per fer canelons pels grans àpats, de les compres al mercat i de les visites als hortelans tot buscant aquells tomàquets que a ciutat no es trobaven o aquelles patates que eren menjar de déus. Entenc que aquesta educació de dia a dia que vaig mamar no tothom l’ha pogut tenir i potser és això el que caldria ensenyar per entendre la necessitat de viure en equilibri amb l’entorn.
Carme Girabal Guiu
La Carme ens proposa aquesta recepta pensant amb l’escrit:
SUCA-MULLA
La sucamulla és una amanida d’estiu que segurament deu tenir un altre nom. A casa l’anomenàvem així perquè el més bo era remullar-hi el pa.
- L’ingredient principal és la ceba. Molts direu….uf! ceba crua? Sí, però marinada. Així, tallem la ceba, per mi si és de Figueres millor, i la xafem amb les mans després d’haver-la posat en vinagre i un pols de sal. Al cap de l’estona, treiem el vinagre, tot seguit expremem amb els dits la ceba.
- Ara s’hi afegeix tomaquet ratllat, si som a l’estiu segur que són molt més bons.
- Afegim tonyina amb oli, posem una llauna, si la fem a casa, ni que dir que, molt millor.
- Afegim olives, salem i posem oli. D’aquell oli que sabem que n’hi ha per xupar-se’n els dits.
- Ja veieu que més senzill impossible. Quan comenceu no sabreu estar-vos d’agafar pa i “suca-mulla”.
INGREDIENTS: cebes de figueres, vinagre de vi, tomàquets madurs, olives (les que us agradin més), oli d’oliva extra verge, tonyina o bonítol en oli, a la meva versió hi he posat unes gotes d’agredolç de maduixa i molt de pa.
Les variacions són tantes com gustos tingueu, jo últimament li dono el toc d’un agredolç Llépol i si tinc convidats quedo com una reina.
