Viure a l’Alt Camp, en un poble on el paisatge està pentinat, on les vinyes tenen un gran protagonisme, és normal que la industria més important del poble sigui el Celler Cooperatiu.
Viure de l’agricultura sempre ha sigut dificil, viure ara l’agricultura pot semblar que sigui més fàcil però no ho és. Si el món ens ha obert les portes de tots els continents, els pagesos som una micro puça dins d’una gran imensitat. Quants pagesos poden viure només de l’autocultiu? quants poden passar amb les quatre plantes de l’horta? crec que pocs. Com en tot sector, l’agricultura s’ha mecanitzat, i així hem pogut afegir més terra i més extensió. Quan abans la terra estava parcel.lada per molts pagesos, ara la mateixa extensió la pot portar un sol pagés. I així amb tots els aspectes del món rural.
Quan l’avi de l’Albert, i uns quants pagesos més, fa uns 100 anys (encara no els fa), es van hipotecar per construir la Cooperativa, van aconseguir unir esforços i forces per poder aconseguir ser més competitius, amb els preus i amb els recursos. Fins llavors la majoria de pagesos es feien el vi a casa. Aquest pas, de passar a pensar individual a col.lectiu s’hauria d’estudiar una mica més. I n’hauríem d’aprendre d’ aquest exemple. Tot això ho explico per que els 100 anys que han passat el món s’ha giravoltat.I no dic que sigui ni millor ni pitjor sinó diferent.
Quan abans d’arribar els tractors, ho feien amb carros , quan abans de tenir remolcs d’acer tenien portadores, quan abans de veremar amb supermàquines de veremar es veremava només a mà. Segurament tot era diferent.
Hem avançat, ens hem convertit en la INDUSTRIA agrícola, fem milions d’ampolles, fem vins, ens agrupem….
Llavors un dia apareix una ampolla a casa amb una etiqueta molt cridanera d’un noi jove de Vila-rodona, que ha començat a fer vi negre. La curiositat fa que li preguntis com ha arribat fins aquí.
Així ens posem a parlar, em diu, encara estic estudiant, però ho he tingut clar des dels 16 anys. Ara en té 20 i pico. Continua parlant, i li demano que m’expliqui què vol aconseguir, fins on vol arribar, vol fer vi i que aquest sigui un reflexe de la terra d’on surt, i això fa que el vi cada any sigui diferent, ja que no hi ha cap any igual. Casa seva són pagesos, sempre han sigut socis de la Cooperativa, i això em fa preguntar que què en pensa el seu avi, ell em diu que no ho acaba d’entendre. Fins i tot, nosaltres no ens costaria? Tenint la possibilitat de fer-nos la vida molt més fàcil, després de tot el què van lluitar els avis, ens hem de complicar l’existència?
Però l’artesania, en el vi o en les melmelades, no perseguim el mateix objectiu, volem fer un producte respectuós, original, tranquil.
Anem a unir esforços i forces, com van fer aquells avis visionaris. Ara en diem sinèrgies, teixir xarxes, o fer complicitats. En un món tant gran, és necessari no perde de vista les persones. Col.laborar i treballar conjuntament.
Amb l’Eduard ha sigut fàcil, crear una gelea a partir del seu vi, sent un vi peculiar, ha sigut FÀCIL.
Crec que hem aconseguit ser el màxim de respectuós amb les característiques del vi, tot i que en versió dolça i més consentrada.
